LA SEMINCI PREMIA AMB SENGLES ESPIGUES D'HONOR A CARLOS SAURA I ETTORE SCOLA
En la cerimònia inaugural de la 54 Semana Internacional de Cine de Valladolid- Seminci 09 que va tenir lloc el divendres dia 23 d’octubre es van atorgar sengles Espiges d’Honor al realitzador aragonès Carlos Saura i el director italià Ettore Scola. L’infatigable director aragonès, que acaba de presentar al festival de Toronto la seva darrera pel·lícula “Io, Don Giovanni” i es troba embolicat en una nova aventura cinematogràfica “Flamenco, flamenco”, ha estat homenatjat a Valladolid amb aquest guardó i és motiu d’una retrospectiva integral de tota la seva obra. Igualment, el director de pel·lícules de referència del cinema espanyol del franquisme com “Los golfos” o “La caza” serà el protagonista de l’exposició “Otras miradas de Carlos Saura” en què es donarà visibilitat a la faceta més amegada d’un director apassionat per la fotografia, la de dibuixant i pintor, sobretot, gràcies a les seves fotografies pintades, anomenades fotosaurios.
L’altre gran homenatjat de la Seminci ha estat el director italià Ettore Scola, president també del Jurat Internacional del certamen castellà, del qual es pot veure una orientativa retrospectiva seleccionada pel mateix director de “La familia” després que en l’edició de la Seminci de l’any 1986 ja se li dediqués un cicle.
El Festival vallisoletà es va obrir oficialment amb la darrera cinta de Ken Loach “Buscando a Eric”, novament amb guió del seu inseperable company Paul Laverty, i amb protagonisme de l’estrella francesa de futbol Eric Cantona, tot un ídol en terres britàniques. Aquesta comèdia de superació personal d’un carter anglès en crisis és una de les peces més fàcils del britànic Ken Loach entregat absolutament a la càusa del cinema fet per un gran públic amb moltes concessions, complicitats, bromes i artificis. Potser mai com ara, el director anglès havia jugat tan descaradament les cartes per satisfer l’audiència, encara que sigui a través d’una oda al companyarisme i contra l’individualisme, a través de l’humor, la simpatia i els acudits. I que quedi clar que un no està contra les rialles, mecanisme d’alliberamentt i de plaer, sino contra la tendenciosa utilització d’un director que va de radical i progressista i fa una pel·lícula on es posen en evidència tots els recursos del cinema comercial, reparador i inofensiu.
Després de la cinta inaugural de Ken Loach fora de concurs s’ha pogut veure a Valladolid l’última peça d’una filmografia coherent i personal com la del grec Theo Angelopoulos. El veterà director grec ha rodat “I skoni tou chronou” per completar la seva trilogia sobre “Eleni” i tornar a parlar-nos de la dissolució de l’individu en les cendres del temps i de la història del segle XX fet de diàspores, derrotes i exilis, el desperdigament humà pel planeta per culpa de guerres, dictadures i repressions. Una cinematografia rigurosa i inqüestionable que com més ens endinsem en el segle XXI amb la tendència general de gustos d’un públic globalitzat i estandarditzat més anacrònica apareixerà. Es tracta d’un dels darrers cineastes d’autoria manifesta en actiu fàcilment reconeixible pels seus virtuosos plans-seqüència, els seus moviments i desplaçaments de masses i gent, la boira omnipresent, les sempiternes fronteres que disgreguen els homes i dones, l’alè poètic d’alguna de les seves imatges, la presència de diferents temps narratius en un mateix pla, el pes feixuc del comunisme defenestrat o una música impresionant pel seu to elegíac i transcendent.
El director català Marc Recha també competeix a Valladolid i ha presentat una preciosa i aspre faula sobre el pas de l’infantesa a l’edat adulta gràcies al recorregut de creixement de l’Arnau, un noi de poques paraules, de condició òrfana, ja que el pare és absent i la mare està empresonada, que s’expressa més aviat a través del cant de les caderneres i la seva afició a cuidar animals, com la guineu espellofada que troba. Aquest món particular creat com a hàbitat i refugi, on es manté la seva innocència salvada, s’ha construit en un territori hostil nascut a la vora del riu Besós quan arriba a la seva desembocadura. Una mena de terra de ningú travessada per autopistes, línies ferroviàries, naus industrials, blocs de ciment i torres d’alta tensió, un no lloc poblat de gent marginal i arrabalera que viuen en barraques, cultiven horts i aposten al canòdrom. Un paisatge humà ric, creïble i versemblant, en què fins i tot un Sergi Lòpez, que fa poc apareixia perdut i irreconeixible passejant per Tòquio en el film “cool” i “guai” de la Isabel Coixet, aquí està soberbi, rotund i impressionant en el seu paper d’oncle canalla, desclassat i mafioset amb els seus xanxullos i trapitxeos. I el cant dels ocells és pur lirisme, moments màgics.
On no apareix ni engruna de sensibilitat, de tacte o d’elegància és en la pel·lícula guinyolesca, grotesca i estripada “Paco” de l’argentí Diego Rafecas. Tot i que la pel·lícula està carregada de bones intencions per avisar-nos dels estralls de l’addicció a les drogues de diferents joves de prodecències socials contraposades, la cinta mai pot desprendre´s d’una toc d’artificiositat molest, de tractament de sèrie de sobretaula farcit de maquillatge i disfressa, amb històries creuades que avancen, reculen i es troben de forma pretenciosa i cridanera acompanyades d’imatges impactants d’una retòrica de la destrucció i la caiguda forçada i gastada i estudiades escenes de catarsi, teràpia de grup i abraçades generoses.
I una de les cintes més aplaudides ha estat “Le hérisson” de la francesa Mona Achache on l’actriu i directora francesa Josiane Balasko interpreta una portera malhumorada, descuidada i ferèstega, com l’eriçó del títol, una dona que punxa per fora però que amaga una rara sensibilitat i una extensa cultura. Una pel·lícula que parla de la invisibilitat de les persones que tenen les feines més brutes o pobres a través dels ulls d’una nena menuda viva i intel·ligent, que roda una pel·lícula amateur i casolana amb tots els personatges de l’immoble i de la seva pròpia família de casa bona. L’arribada a l’escala d’un nou veí japonès, una nova sensibilitat, provocarà que aflori a la supefície l’ànima cultivada de la portera ningunejada. Complex i ric film, encara que amb algunes concessions, que esdevé una de les sorpreses més agradables d’un festival amb solera.
Els directors Carlos Saura i Ettore Scola
lectures: 1382
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Valladolid)
