LA MUJER Y LA PINTURA DEL XIX ESPAÑOL. CUATROCIENTAS OLVIDADAS Y ALGUNA MÁS. AUTORA: ESTRELLA DE DIEGO. COL·LECCIÓ ENSAYOS ARTE CÁTEDRA
El llibre d'Estrella de Diego és el seu treball de tesis doctoral iniciat el 1981 quan la
bibliografia sobre aquest tema era pràcticament un desert. Aquest treball publicat el 1987 dins la
mateixa editorial Cátedra, que en el seu moment es podria adscriure a la història de l’art
feminista, avui més aviat coneguda com estudis de gènere, significa una tasca ingent de l’autora per
burxar més enllà de la història oficial amb una buidada exhaustiva d’arxius i bibliografia de
l’època forçant el rigor acadèmic tot cercant el testimoniatge escatimat i les absències de la
història. Una investigació força intuïtiva que va portar l’autora a optar per allò exclòs i
inexistent. El camí obert per Estrella de Diego malauradament no ha estat un camí massa transitat
malgrat la seva normalització amb proliferació d’alguns textos i monografies durant aquests trenta
anys. El temps ha situat el llibre reeditat ara com una eina fruit del seu temps, com reconeix la
mateixa autora, amb un aparell teòric ajustat i amb la funció de rescatar dones oblidades i
sepultades per la història. Un valuós testimoni considerat com el primer estudi d’Història de l’Art
Feminista de l’Estat Espanyol que l’autora, en el pròleg del llibre, desitjaria que no s’extraviés
com les pintores oblidades del llibre i que espera que algú reprengui a investigació.
Tenint
en compte la paradoxa de que la dona és més representada en la pintura que no pas les dones
pintores, en un primer capítol introductori es fa una història mundial de la presència femenina en
les belles arts tenint en compte que sovint vivien a l’ombra dels marits, ja que la solteria era
pràctica inusual, tant durant l’Edat Mitja com en el Renaixement, cas d’Onorata Rodiani, Sofonisba
Anguissola o Artemisa Gentileschi – autora del brutal quadre “Judith decapitant a Holofernes” (1620)
-, fins a la Il·lustració amb el predomini de las Acadèmies que monopolitzaran l’ensenyança tolerant
dones pintores mimades per la cort com Angelica Kauffmann (XVIII). Amb el segle XIX irromp el
feminisme de bracet de l’educació artística de les dones, sobretot a països com Gran Bretanya i
França on s’hi troben el nombre més gran de pintores així com la qualitat de les obres i la seva
adscripció genèrica, cas d’Elisabeth Thompson o Rosa Bonheur, respectivament. Ressenyable és la
aportació nord-americana, més lliure, amb una nova visió de l’art més lligada a la quotidianitat i
al món íntim de la dona – Lilly Martin -.
La primera part del llibre està consagrada a
buscar, detectar i ressenyar les pintores espanyoles del XIX, un segle mancat de la Revolució
Francesa així com de les millores introduïdes per la revolució industrial, en una situació paradoxal
en què les dones podien ser reines però a la vegada la dona havia de romandre a casa, invisible i
dòcil, la perfecta esposa i l’àngel de la llar. Després s’estudia la irrupció d’un feminisme
primigeni amb escriptores com Sofía Tartilán defensant la importància cabdal de l’educació després
que les modes signifiquen un primer relaxament de costums en un context de proliferació de tractats
sobre educació femenina ben reaccionaris en què s’esbossa la figura de la dona sotmesa.
La
segona part del llibre està consagrat a estudiar l’educació artística de la dona en uns moments en
què la instrucció en la pintura o el dibuix formaven part de la formació d’una senyoreta, ben bé un
ornament burgés, tot i que aquest vernís també incorpori la possibilitat d‘una feina remunerada. La
institucionalització de les Acadèmies veu com a finals del XIX la incorporació d’aspirants
femenines s’incrementa - tot i que estiguin excloses de pintar figures humanes, nus - com a resultat
també de l’ascens de la burgesia com a classe dominant lligada a la ociositat i al naixement dels
marxants i compradors d’art com a bé ornamental. És el segle de les Exposicions amb presència
femenina a càrrec de Antonia Bañuelos, Fernanda Francés o María Luisa de la Riba, encara que pel que
fa a les pintores d’aquesta centúria caldria ressenyar la mediocritat general així com l’adscripció
força general al gènere de les natures mortes, sobretot bodegons, flors i escenes de corral arribant
a parlar únicament de la localització de tres nus, dos d’ells ja en el XX, cas de “Mi modelo” (1910)
de Concepción Montilla.
Malgrat les analogies amb l’estranger, cal dir que a Espanya no hi
ha tradició per les cartes i les autobiografies i el resultat a diferència de fora, és que aquí no
s’han trobat testimonis de primera mà. I mentre a Espanya es discutia si la dona havia de ser o no
educada a l’estranger les dones artistes constituïen les seves pròpies associacions. Amb paraules
finals de l’autora, “Totes las comparacions son odioses, però al parlar d’artistes espanyoles y
estrangeres resulten doblement desagradables”.
