EL FECINEMA VIU UNA JORNADA DE PORTES OBERTES A LES PRESONS
La jornada d’aquest dissabte al Festival de Cinema Negre
de Manresa ens va oferir una interessant programació dominada per la reflexió sobre l’estat
actual dels centres penitenciaris i la supervivència dels presos. D’una banda, es va poder
veure Les dues vides d’Andrés Rabadán, on el realitzador Ventura Durall ens apropa fins
a la personalitat d’un home real, el mateix Andrés Rabadán que a l’any 1994 va acabar amb la
vida del seu pare mitjançant el ferotge ús d’una ballesta, naixent així un personatge mediàtic
conegut amb el sobrenom de “l’assassí de la ballesta”. Lluny de qualsevol mena d’intenció de
presentar-lo en forma de biopic, Durall situa l’acció onze anys després per presentar-
nos a Rabadán ja dins la presó, on es mostra com un ésser humà conscient dels seus actes i de
la batalla perduda contra l’esquizofrènia, però també decididament convençut d’haver superat
uns terribles i llargs episodis familiars que s’inicien de ben petit, quan havia de suportar el
caràcter violent d’un pare dèspota que agredia a la seva mare i a la seva germana, la pèrdua
maternal i la tràgica conseqüència personal: una terrible malaltia i la contundent venjança. El
film esdevé un estudi força interessant del personatge en qüestió – impecablement interpretat
per Àlex Brendemühl, heretant part de l’essència d’aquell assassí del Prat que va brodar a
Les hores del dia -, però perd embranzida quan s’endinsa en les interioritats dels qui
l’envolten.
Molt més contundent i agosarada resulta Un prophète (Un profeta),
cinquena pel·lícula de Jacques Audiard, l’autor de Un héroe muy discreto. Audiard també
ens submergeix a l’interior d’un centre penitenciari per presentar-nos la història de Malik, un
jove àrab de dinou anys, analfabet i sense amics ni dins ni fora de la presó, fet que
condiciona el seu futur més immediat. A partir d’aquí, Audiard ens ofereix un retrat, cru i
violent, al voltant de l’esperit de supervivència del decidit protagonista, que primer es veu
sucumbit als codis marcats pels clans més poderosos entre els presos dominants, per descobrir
les interioritats i el poder il·limitat de grups mafiosos dins i fora de la presó. Un
Prophète serà, sense cap mena de dubte, un dels grans títols de la temporada, dels més
premiats i més comentats, doncs la seva contundència narrativa, l’equilibrat mosaic de
personatges i el seu excel·lent guió, l’engloben dins d’una línia de nou cinema europeu gràcies
al qual es podria agermanar fàcilment amb Gomorra o Il divo.
I entre tanta
presó i presos, el Fecinema també ens ha permès recuperar tota una joia del cinema negre
clàssic nord-americà, un film bastant oblidat però definitivament excepcional. Es tracta de
La casa número 322, de Richard Quine (1954). Un film ambientat a la ciutat de Los
Angeles, on un agent de policia – magnífic Fred McMurray – ha d’intimidar amb l’amant – el
debut de Kim Novak - del lladre de bancs més buscat de l’època per d’aquesta forma caçar-lo i
recuperar un important botí, però la Novak és molt Novak i en McMurray queda tant embadalit
d’ella que s’acaba embolicant de forma molt semblant al que ja li havia succeït uns quants anys
abans amb la Stanwyck a Perdición.
Avui s’acaba l’onzena edició del Fecinema i ho
fa amb una excepcional sessió de clausura, ni més ni menys que la Palma d’Or del darrer
Festival de Cannes, o el que és el mateix la darrera i esperada nova pel·lícula d’un dels grans
mestres del cinema actual: Michael Haneke i el seu llaç blanc.
