EL FECINEMA VIU UNA JORNADA DE PORTES OBERTES A LES PRESONS
La jornada d’aquest dissabte al Festival de Cinema Negre de Manresa ens va oferir una interessant programació dominada per la reflexió sobre l’estat actual dels centres penitenciaris i la supervivència dels presos. D’una banda, es va poder veure Les dues vides d’Andrés Rabadán, on el realitzador Ventura Durall ens apropa fins a la personalitat d’un home real, el mateix Andrés Rabadán que a l’any 1994 va acabar amb la vida del seu pare mitjançant el ferotge ús d’una ballesta, naixent així un personatge mediàtic conegut amb el sobrenom de “l’assassí de la ballesta”. Lluny de qualsevol mena d’intenció de presentar-lo en forma de biopic, Durall situa l’acció onze anys després per presentar-nos a Rabadán ja dins la presó, on es mostra com un ésser humà conscient dels seus actes i de la batalla perduda contra l’esquizofrènia, però també decididament convençut d’haver superat uns terribles i llargs episodis familiars que s’inicien de ben petit, quan havia de suportar el caràcter violent d’un pare dèspota que agredia a la seva mare i a la seva germana, la pèrdua maternal i la tràgica conseqüència personal: una terrible malaltia i la contundent venjança. El film esdevé un estudi força interessant del personatge en qüestió – impecablement interpretat per Àlex Brendemühl, heretant part de l’essència d’aquell assassí del Prat que va brodar a Les hores del dia -, però perd embranzida quan s’endinsa en les interioritats dels qui l’envolten.
Molt més contundent i agosarada resulta Un prophète (Un profeta), cinquena pel·lícula de Jacques Audiard, l’autor de Un héroe muy discreto. Audiard també ens submergeix a l’interior d’un centre penitenciari per presentar-nos la història de Malik, un jove àrab de dinou anys, analfabet i sense amics ni dins ni fora de la presó, fet que condiciona el seu futur més immediat. A partir d’aquí, Audiard ens ofereix un retrat, cru i violent, al voltant de l’esperit de supervivència del decidit protagonista, que primer es veu sucumbit als codis marcats pels clans més poderosos entre els presos dominants, per descobrir les interioritats i el poder il·limitat de grups mafiosos dins i fora de la presó. Un Prophète serà, sense cap mena de dubte, un dels grans títols de la temporada, dels més premiats i més comentats, doncs la seva contundència narrativa, l’equilibrat mosaic de personatges i el seu excel·lent guió, l’engloben dins d’una línia de nou cinema europeu gràcies al qual es podria agermanar fàcilment amb Gomorra o Il divo.
I entre tanta presó i presos, el Fecinema també ens ha permès recuperar tota una joia del cinema negre clàssic nord-americà, un film bastant oblidat però definitivament excepcional. Es tracta de La casa número 322, de Richard Quine (1954). Un film ambientat a la ciutat de Los Angeles, on un agent de policia – magnífic Fred McMurray – ha d’intimidar amb l’amant – el debut de Kim Novak - del lladre de bancs més buscat de l’època per d’aquesta forma caçar-lo i recuperar un important botí, però la Novak és molt Novak i en McMurray queda tant embadalit d’ella que s’acaba embolicant de forma molt semblant al que ja li havia succeït uns quants anys abans amb la Stanwyck a Perdición.
Avui s’acaba l’onzena edició del Fecinema i ho fa amb una excepcional sessió de clausura, ni més ni menys que la Palma d’Or del darrer Festival de Cannes, o el que és el mateix la darrera i esperada nova pel·lícula d’un dels grans mestres del cinema actual: Michael Haneke i el seu llaç blanc.
