FATIH AKIN CAPITALITZA EL 47È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE DE GIJÓN
Dijous passat 19 de novembre s’iniciava una nova edició
del Festival Internacional de Cine de Gijón, que canviava l’habitual marc inaugural del Teatre
Jovellanos, ara en reformes, per les noves instal·lacions del recinte La Laboral, amb la
darrera proposta del cineasta turc-alemany Fatih Akin “Soul Kitchen” amb un canvi de registre
que el porta cap a la comèdia de ribets socials fugint de la seva intensa i rabiosa realització
característica i abandonant també els problemes identitaris dels seus personatges sempre a
cavall entre Turquia i Alemanya. La pel·lícula d’obertura de Fatih Akin ha servit de tastet de
cara a la retrospectiva que el festival de Gijón dedica al ara popular director de “Contra la
pared” i que l’ha portat a la ciutat asturiana, baluard del cinema més irreductible,
independent i d’autor i lloc de peregrinatge d’un nombrós públic entregat i enfervorit. La
retrospectiva permet visionar els treballs previs d’aquest fill d’immigrants turcs que ha fet
un cinema travessat per les conseqüències d’aquests fluxos vitals i les seves derives i
escissions i ha vingut acompanyat d’un llibre editat pel festival.
Pel festival ha
passat la primera i divertida pel·lícula del dibuixant de còmics francès Riad Sattouff “Les
beaux gosses” sobre els adolescents en edat escolar. Com si fos una resposta gamberra i
catxonda a “La clase” de Laurent Cantet en què els professors apareixen completament
arraconats, rucs, narcisistes o depressius en benefici de les parides i sortides de to d’uns
adolescents preocupats únicament per perdre la virginitat en el millor estil de les comèdies
nord-americanes d’institut. Un món ple de grans a la cara, acne juvenil, morrejades, febrades
sexuals i hormones revoltades explicat amb molt d’humor, ritme i gràcia de part de dos amics
d’origen àrab.
S’ha pogut veure també la pel·lícula “Francesca” del romanès Bobby
Paunescu, vetada al passat festival de Venècia per culpa de la ingerència de les autoritats
italianes al considerar ofensives les paraules d’un des protagonistes. Com passa sovint, s’ha
tret de mare uns diàlegs que en el context de la pel·lícula tenen tot el seu sentit. I és que
el capdavall, en la pel·lícula, encara que es parli dels italians amb un seguit de tòpics
estesos per Romania, es parla més aviat dels vicis i misèries d’un país incorporat recentment a
la Unió Europea en què predomina la corrupció, les màfies i l’emigració vers l’oest. La
protagonista és una noia que vol muntar una guarderia a Itàlia i la seva partida està plena
d’entrebancs. Una bona pel·lícula que transmet una desagradable sensació de país enfangat, una
por imminent, una violència soterrada, una amoralitat sobrestesa i, especialment, una dona que
sembla que en qualsevol moment pugui ser destruïda.
Notable ha estat el primer treball
de l’urugüaià resident a l’Estat Espanyol Álvaro Brechner sota el títol “Mal día para pescar” a
partir d’un relat de Juan Carlos Onetti i que amb anterioritat havia estat seleccionada per
competir a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes. El film està ambientat en un lloc
indeterminat de Sudamèrica, un cul de món, un espai fronterer i remot de ressonàncies western
per on circula una mena de farsant venent un espectacle de lluita lliure amb una decadent
glòria dels pesos pesats d’origen alemany. La cinta s’encomana de l’alè trist i crepuscular
d’uns nòmades comediants a la deriva que arrosseguen un ridícul espectacle en ruïnes. Immens
Gary Piquer interpretant aquest patètic mercader d’il·lusions fent-se anomenar príncep Orsini
enmig d’un relat de perdedors i fracassats però dotats estranyament d’una rara dignitat i
humanitat.
Esplèndid Vincent Lindon com a professor de natació que travessa una crisis
personal per culpa de la separació de la seva parella a la que encara estima a la zona de
Calais dins “Welcome” de Philippe Lioret. Aquest home madur callat i seriós emprendrà una
relació d’amistat de tons paterno-filials amb un jove irakià d’ascendència kurda que ha arribat
fins a Calais per passar a Anglaterra i retrobar-se amb la seva nòvia instala·lada a Londres.
Si les escenes d’immigrants delerosos de traspassar el canal de la Mànega amagant-se en camions
de gran tonatge esquivant les mesures de control de les policies aduaneres resulten
escruixodores, especialment profunda i emotiva resulta l’odissea del jove per passar l’estret
nedant i la complicitat que troba en aquest entrenador envellit de passat esportiu envejable.
Film de denúncia premiat al passat festival de Berlin però també sec melodrama humà de
redempció personal.
Fascinant i inabastable ha resultat “Between two worlds” del
realitzador de Sri Lanka Vimukthi Jayasunsara. Una cinta de rara poesia, d’ancestralitat
enigmàtica, s’onirisme latent, d’una frondosa i dominadora naturalesa esquiva i amenaçadora,
d’escenes deslligades entre sí, de coreografies tribals i excèntriques, de masses disposades de
forma encartronada i estatuària, de panoràmiques sinuoses i volàtils, de sonoritats bel·licoses
i guerreres, de barbàries i horrors amagats, amb plantes acariciadores i arbres devoradors. Un
catàleg extens de sensacions difuses i de percepcions incatalogables. Una cinta hipnòtica de
captivadora raresa.
Fatih Akin
lectures: 1865
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Gijón)
24 de novembre de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Bon director Fatih Akin. Per mi Contra la pared és una de les millors pel·lícules de les dues darreres dècades.
