http://wwws.cinemacatala.netDarreres notícieshttp://www.cinemacatala.net/temes/segon/imatges/cinema-catala-logo-6.gifhttp://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1148La casa Vértice Cine acaba de treure una edició de col·leccionista del clàssic Tess de Roman Polanski a partir de la gran novel·la Tess d’Urberville de l’escriptor britànic Thomas Hardy editada a finals del segle XIX. Aquest potent drama rural d’època va ser una de les primeres i sonades grans coproduccions europees: una història britànica rodada a França, amb un equip tècnic mixt format per anglesos i francesos, parlada en anglès, i protagonitzada en el seu paper principal per la jove actriu alemanya Nastassja Kinski que amb tan sols divuit anys es consagraria definitivament. Roman Polanski s’instal·la a Europa després de la seva convulsa aventura nord-americana marcada sobretot per fets extracinematogràfics com el macabre assassinat de la dona del director, Sharon Tate, o el seu afer amb la justícia per culpa de la denúncia d’una menor, un escàndol sexual que avui en dia encara cueja amb la seva recent retenció a Suïssa pendent de l’extradició a Estats Units.Després d’esplèndids films nord-americans com La semilla del diablo (1968) o Chinatown (1974) - intercalats amb produccions europees diverses – vindria la seva estada francesa i, després de El quimérico inquilino (1976) – que ell mateix interpretaria - , arribaria el repte de Tess. Aquesta superproducció comptaria novament amb la col·laboració del seu fidel guionista Gérard Brach per poder adaptar la tràgica història literària de la jove Tess a la pantalla gran. La jove i guapa pagesa Tess es enviada pel seu pare, John Durbeyfield, un modest granger, a la rica casa d’Urberville al descobrir que formen part d’aquesta important nissaga. La vida de Tess girarà exclusivament entre dos homes: primer és seduïda per un cosí llunya, sir Alec d’Urberville, que provoca el seu retorn a la casa paterna i embarassada, i després Tess s’enamorarà d’un pastor anglicà, Angel Clare, amb qui pensa casar-se però la revelació del seu passat ho impossibilitarà.L’edició d’aquest doble DVD ofereix prop de dues hores d’extres que contenen, més enllà del making off, valuoses entrevistes amb el mateix director i també els productors, actors, i altres responsables. Així descobrirem la difícil postproducció de la pel·lícula, els estires i arronsa i les consegüents amputacions de metratge, les dificultats per poder estrenar a Gran Bretanya o Estats Units per culpa de la seva extensa durada, els sofriments del productor francès Claude Berri que veia com no es complien els terminis i el pressupost s’encaria mentre havia d’hipotecar-ho tot. Tots aquests maldecaps contrasten amb la feliç aventura del rodatge que va aplegar gent d’arreu entre les contrades de Normandia, entre altres localitzacions, i el posterior èxit de la pel·lícula a la taquilla així com també els importants Oscar rebuts: millor fotografia per Geoffrey Unsworth i Ghislain Cloquet , millor direcció artística i millor vestuari. Molta atenció a la música de Philippe Sarde, la segona col·laboració amb el director Roman Polasnki. http://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1147El 58 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, que començarà el 17 de setembre, ja ha anunciat els seus primers títols a competició. Els primers llargs seleccionats corresponen a una cinematografia espanyola que des d’uns anys ençà ocupa un lloc central enmig de la programació. La gran sorpresa és que els quatre títols avançats corresponen tots a produccions catalanes: Aita de José Maria Orbe, El gran Vázquez d’Òscar Aibar, Elisa K de Jordi Cadena i Judith Collell, i Pa negre d’Agustí Villaronga.Aita és una producció de Lluís Miñarro - el productor d’èxit del moment i que arrossega una ratxa fenomenal amb el la Palma d’Or de Canes i ara el premi gros de Karlovy Vary – i està dirigida per l’inclassificable director José Maria de Orbe que es posa rere la càmera després de La linea recta (2006). Les imatges que han transcendit de Aita evoquen una pel·lícula arriscada i gens convencional amb un gust inusual per l’abstracció, les composicions geomètriques i els espais vuits. El gran Vázquez és un homenatge explícit al dibuixant i historietista Vázquez, associat per sempre més a la casa Bruguera. Aquest singular biopic en clau de comèdia està capitanejat pel “torrentià” Santiago Segura i és la quarta pel·lícula del realitzador Òscar Aibar que compta en l’apartat de la producció amb Tornasol Films, Castafiore Film i Distinto Films.Jordi Cadena (Els papers d’Aspern, 1991) i Judith Collel (53 dies de invierno, 2006) signen plegats Elisa K. Aquesta pel·lícula sobre una nena d’onze anys que rep un regal i que combina imatges en color i en blanc i negre és una producció d’Oberon Cinematogràfica – la productora del realitzador Antonio Chavarrías - i Televisió de Catalunya, i ha estat inspirada en la novel·la Elisa Kiseljac de Lolita Bosch. D’altra banda, Agustí Villaronga competirà per tercera vegada en el festival de Sant Sebastià, després de la seva darrera participació amb Aro Tolbukhin el 2002, amb el seu darrer i ambiciós projecte, Pa negre, l’adaptació cinematogràfica de l’obra homònima d’Emili Teixidor produïda per Massa d’Or i Televisió de Catalunya i interpretada, entre altres, per Laia Marull, Eduard Fernàndez i Sergi Lòpez. http://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1146El llibre Realidad y creación en el cine de no ficción (El documental catalán contemporáneo, 1995-2009) d’edicions Cátedra i coordinat per Casimiro Torreiro recull l’auge que el documental català ha experimentat aquests darrers anys tot assolint el seu màxim històric. En el període estudiat s’han arribat a contemplar més de 350 documentals, una xifra que dona idea de l’augment imparable de la producció independent en el terreny de la no-ficció. Un creixement que arranca amb xifres residuals entre els anys 1995 i 1998 – únicament dos documentals – mentre que l’any 2008 s’arriba al rècord absolut amb 55 produccions. Aquest èxit del documental català sembla indicar un cert esgotament en la seva expansió quan a partir de l’any passat comencen a caure els rodatges, segurament fruit de la crisis que ha acabat per institucionalitzar-se arreu. Aquesta proliferació de rodatges de documentals obeeix sobretot a un teixit industrial propi confirmat per un gran nombre d’empreses productores - petites i mitjanes - arribant fins quasi el 80% de documentals produïts per una única casa o un 18% on n’hi participen dues, d’on se’n dedueix que les coproduccions a tres bandes o més són excepcionals. Però la raó última d’aquesta expansió del documental a casa nostra, a part també d’uns importants antecedents fílmics, són els costos relativament baixos de producció i les facilitats dels suports digitals. L’esclat del documental català tampoc es podria entendre sense l’impuls decidit de Televisió de Catalunya (TVC) – autèntica locomotora que ha arrossegat el tren del documental -, al costat de les subvencions atorgades l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), per mitjà dels acords relatius als drets d’antena – la seva futura exhibició en la pantalla televisiva – i, també, coma coproductora dels projectes. Aquest augment de la producció va tenir la seva repercussió també en les sales cinematogràfiques estrenant-se més de 80 títols dels més de 350 catalogats. L’exhibició en sales va passar d’una mitjana de 2’8% de documentals de totes les pel·lícules estrenades entre el 1999 i 2002 fins arribar a una mitjana de 10’6%. Tot i que aquest augment de la comercialització dels documentals ha patit una inflexió l’any 2009 amb únicament quatre documentals estrenats. Aquesta elevada presència de documentals a les sales ha portat a que més d’un milió set-cents mil espectadors els hagin vist entre els anys 1999 i 2009 arribant al promig de més de vint mil espectadors per documental. Aquesta primera dècada del segle XXI ha constatat l’efervescència d’un gènere documental pràcticament inexistent en sales i d’ampli ressò tot i que l’any 2009 s’ha produït un alentiment de la producció així com una reducció dels recursos públics pel seu finançament. El present estudi, que ha comptat amb l’ajuda del Festival de Cine Español de Málaga, està desglossat en diferents apartats escrits per diferents col·laboradors. Esteve Riambau es centra en la història del documental català, Casimiro Torreiro s’encarrega de fer-ne una prospecció artística, Gonzalo de Pedro i Elena Oroz toquen el tema de l’especificitat del documental català, Xavier Cubeles i Josep Borràs mostren en xifres i gràfics la indústria del documental independent de Catalunya, Jordi Balló parla de la transcendència que ha tingut pel cinema documental català el màster de documental de la UPF mentre que Carmen Viveros i Josep M. Català fan el mateix en referència al màster de documental creatiu de la UAB. El llibre finalitza amb una antologia de treballs documentals analitzats per diferents crítics i estudiosos privilegiant alguns films com El somni de Cristophe Farnarier, Hermanos Oligor de Joan Lòpez Lloret, Aguaviva d’Ariadna Pujol o Can Tunis de Paco Toledo i José González Morandi.