http://wwws.cinemacatala.netDarreres notícieshttp://www.cinemacatala.net/temes/segon/imatges/cinema-catala-logo-6.gifhttp://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1352Tal com manifesta l’autor, el llibre té una constitució fragmentària ja que és fruit d’un treball d’investigació iniciat des de fa uns deu anys i que ha pres cos en diferents textos teòrics dispersos dedicats a qüestions relatives a la modernitat cinematogràfica. Treballs previs publicats sobre les filiacions existents entre la Nouvelle Vague i el cinema nord-americà, estudis concrets de films d’Alain Resnais o Vincente Minnelli, aproximacions a cineastes com Richard Brooks, Leo McCarey o l’anàlisi del modern cinema francès hereu de la modernitat cinematogràfica encarnada per la Nouvelle Vague, han conformat un relat personal qüestionador d’una determinada concepció de la història del cinema explicada de forma lineal i cronològica i superar així la rigidesa de les perioditzacions tancades.Aquest conjunt de publicacions diverses revela una profunda coherència i rigor en la reescriptura d’una radiografia del cinema modern feta de connexions, transvasaments i contaminacions mútues entre milers d’imatges cinematogràfiques que acaba donant ple sentit i forma al present volum. Un volum que, d’altra banda, apareix com a compendi gràfic i ampliació dels plantejaments desenvolupats en volums precedents del mateix autor com Flujos de melancolía i La invención de Hollywood en què es matisen termes i concepcions tancades com els mites del cinema clàssic i el de les ruptures de la modernitat en favor de nous paradigmes com les transicions, les substitucions o la promiscuitat entre cineastes diversos.Carlos Losilla parla de convivència de “clàssics” i “moderns” per torçar aquestes etiquetes amb fortuna en una reelaboració del relat de la història del cinema en què privilegia la dècada dels cinquanta com a porta per on es creuaven cinema americà i cinema europeu. D’aquesta manera es fan interactuar films distants o oposats d’una anomenada premodernitat europea i del classicisme americà. L’autor enllaça el mateix any 1955 La palabra del danès Dreyer amb Melodías de Broadway de Minnelli, o Un condenado a muerte se ha escapado (1956) del francès Robert Bresson amb Tu y yo (1957) del nord-americà Leo McCarey.Les transicions es succeeixen i s’imbriquen els nous cinemes amb les runes del classicisme en un any com el 1960 en què l’autor fa conviure diferents films Como en un espejo del suec Ingmar Bergman, Página en blanco del nord-americà Stanley Donen, El año pasado en Marienbad del francès Resnais, Sábado noche, domingo mañana del britànic Karel Reisz i el cinema del italià Luchino Visconti d’aquests anys amb figures que s’acaben esvaint en la foscor com a El gatopardo.Losilla també analitzarà el cinema nord-americà dels anys 60 i 70 a remolc de la Nouvelle Vague per constatar la seva renovació i futures transgressions, després que directors del cinema nord-americà de mitjans dels anys 50 com Elia Kazan, Robert Aldrich o Samuel Fuller mostressin fractures en el model clàssic i alimentessin alhora l’embranzida del cinema europeu. La modernitat s’instal·la en el cinema nord-americà amb títols com Los profesionales (1966) de Richard Brooks mentre el flux d’influències i transferències condueix a l’anomenat Nou Hollywood amb films plens de turbulències com La conversación (1973) de Francis Ford Coppola, que recull l’herència del cinema negre clàssic i alhora s’hi afegeix una nova pulsió per transcendir normes, codis i gèneres que donen peu als esquius thrillers dels setanta.Els anys 80 i 90 són els anys de la fugida, del desconcert, el caos o la buidor. Hi ha cineastes que intenten resistir, models que desapareixen, o altres que agonitzen en l’anomenat tardomodernisme mentre la nostàlgia s’instal·la també en els clàssics convertits en manieristes. Anys de postmodernitat i eclosió dels no llocs amb geografies despersonalitzades i figures que deambulen sense sentit. Una nova situació que a França tindrà el revulsiu d’uns cineastes com Bruno Dumont, Claire Denis o Philippe Grandrieux que torpedinaran l’herència paterna, la filiació de la Nouvelle Vague, amb nous rebrecs per burlar el seu origen.Un llibre representatiu d’una nova manera de reescriure el relat de la història del cinema que defuig els llocs comuns, que qüestiona, indaga i explora en imatges que van i venen, que es separen i es retroben. No cal dir que la seva lectura és apassionant i regala una experiència plaent i estimulant. http://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1351El projecte del director català Lluís Galter Els estiuejants ha estat escollit al costat d’altres projectes internacionals per participar en la secció CineMart del festival Internacional de Cine de Rotterdam i optar al guardons Eurimages i Arte France Cinéma. Es tracta d’una esplèndida oportunitat de mercat que es dona a projectes cinematogràfics per la recerca de finançament o possibilitat de compres de part de distribuïdores o televisions.Cal apuntar que aquest nova temptativa del cineasta Lluís Galter arriba després de l’èxit internacional de la seva primera pel·lícula Caracremada, que es va estrenar al festival de Venècia del 2010. Es tractava d’un apropament a la figura del darrer maqui de la Guerra Civil espanyola, el anarquista català Ramon Vila Capdevila, conegut amb el sobrenom de Caracremada, que traspassa la frontera, tant física com política, dels Pirineus per donar els seus cops i sabotejar el règim franquista després d’haver participat en la resistència francesa.Caracremada ha estat considerada una de les millor operes primes del 2010 al contenir un enfocament carregat d’ascetisme i depuració formal per dibuixar la sorda i titànica lluita d’un supervivent perdedor abocat heroicament al fracàs. Una figura històrica encarnada per un immens Lluís Soler de maneres bressonianes que es veu engolit també per una majestuosa naturalesa indiferent al seu inexorable camí cap a l’aniquilació.Per la present ocasió, a Els estiuejants, Lluís Galter sembla que s’acosta a les runes d’una història protagonitzada per una família alemanya de vacances a la Costa Brava. Aquest nou projecte compta amb el suport de la productora catalana Paco Poch Cinema i l’associació cultural Passos Llargs, i tot indica que es començarà a rodar a la tardor d’enguany amb un repartiment encara per confirmar. http://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1350Clint Eastwood s’apropa a la controvertida i opaca figura fundadora del centre d’investigació FBI, J. Edgar Hoover, qui va estar al capdavant de la institució des del 1924 fins a la seva mort l’any 1972 en temps del president Nixon. Un personatge històric de rellevància crucial que va viure a l’ombra del poder però remenant informació confidencial de tothom i sobrevisquent a diferents governs. Un personatge temut i poderós convertit en un autèntic contrapoder per la seva facilitat per controlar informació privilegiada així com secrets inconfessables de presidents i persones importants en correspondència amb la dimensió llegendària del personatge i el seu arxiu personal mai trobat. Un personatge intocable, enquistat en el seu càrrec durant decennis, pervisquent en el temps mentre veia passar un president rere l’altra i que Eastwood reflecteix magistralment com un ritual en la successió d’entrevistes en el despatx del nous presidents, sempre invisibles i fora de camp; uns encontres que tenen lloc sempre sota la mirada del quadre d’un fundador de la pàtria i repetint mateix pla.Es tracta d’una pel·lícula agosarada en el sentit de que és un film polític i històric i Eastwood defuig la inscripció de notes i textos explicatius al respecte i manté també la manca de referències temporals com dates i dades mentre les fa aparèixer en línies de diàleg o dins de l’acció. El resultat és un film claustrofòbic i tenebrós en sintonia amb la dimensió del personatge de J. Edgar que és mostrat sempre com un personatge ambiciós, excèntric i totalitari en un ambient perpetu de bunquerització. Un home que viu a la feina, reclòs en el seu despatx, en una geografia immutable, sempre en penombra. Tot això està descrit amb una fotografia enfosquida, de tonalitats monocromàtiques grises i negres moltes vegades; un enfocament que veu directament del cinema negre més expressionista privilegiant els clarobscurs i les zones d’ombres per encomanar una sensació de misteri i inquietud que banya al personatge en aquesta dinàmica de proporcionar una mica de llum sobre un personatge de vida privada inconeguda.L’hermetisme que envoltava el personatge es mostra gràficament en la preeminència dels escenaris que reprodueixen els interiors on treballen J. Edgar i els seus col·laboradors. Personatges intemporals en espais closos, aïllats de l’exterior, convertits amb el pas del temps en mòmies o fòssils, indiferents al pas del temps, que segueixen movent els fils en la rereguarda del poder, mentre desfilant els nous presidents a baix el carrer. Una situació anàloga a la que viu J. Edgar amb la seva mare i descrita per Eastwood com una relació malaltissa, de submissió, en un espai governat per l’asfíxia, per una mare possessiva i castradora fins als contorns del terror, amb un desenvolupament d’una personalitat psicopàtica per part de J. Edgar que el mena fins al transvestisme i l’homosexualitat reprimida, reproduint, en part, l’atmosfera podrida de Psicosis de Hitchcock.Eastwood s’acosta a la figura de J. Egar a través del recurs de la redacció de les seves pròpies memòries que transcriu a diferents secretaris. Això permet al director reconstruir els episodis fonamentals de la història del personatge com la seva participació directe en la desmembració dels escamots terroristes comunistes amb la deportació dels seus líders l’any 1919 torçant i forçant la legalitat en benefici propi. Després vindrà la fundació de la mateixa FBI i la lluita contra el gangsterisme els anys de la depressió vulnerant la llei i alhora aconseguint la modificació de la legislació per afavorir els mètodes de l’organització. Especial atenció mereix l’episodi del segrest i posterior mort del nen d’un heroi nacional com el pilot Lindberg com a moment d’inflexió que afavoreix la professionalització de la recerca de pistes fins a la detenció del sospitós.Aquesta recreació històrica està explicada a través dels constants viatges en el temps, amb anades i vingudes del passat al present i viceversa, fins a esbossar-ne una il·lustrativa evolució. I les memòries que transcriu J. Edgar és un classe de narració de caràcter hagiogràfic, construïdes a la mida del mateix personatge, faltant a la veritat i tirant de veta de les mentides i la tergiversació dels fets per bastir una biografia gloriosa i èpica. Això desemboca en la pel·lícula en una col·lisió entre la veritat històrica i la seva recreació, entre l’objectivitat i el subjectivisme o la mala intenció del narrador, aspecte aquest desemmascarat en darrer terme pel seu més estret col·laborador.La intenció esclaridora d’Eastwood al mig d’aquest regne de les ombres, comandat per un virrei rodejat d’una cort de col·laboradors insubstituïbles, que es mouen entre la fidelitat, l’admiració i l’entrega amorosa, navega en l’ambigüitat al freqüentar un territori intransitat per la mateixa manca de referents vitals i privats del personatge, mostrant el seu costat més fosc però alhora transmetent una visió respectuosa i, fins i tot, justificativa i de tribut, que s’aproparia als trets més positius dels clàssics biopics que dibuixen herois sacrificats i abnegats en la seva total entrega a la causa patriòtica de la defensa del país.En aquesta gran pel·lícula de Clint Eastwood, esdevingut cronista extraoficial de les dinàmiques del poder i de la política del seu propi país, desentona la relació professional, personal i sentimental entre J. Edgar i el seu eficient col·laborador, Clyde Tolson, que es mou entre l’atracció i la ràbia dels amants no declarats en un principi, fins que es trasllada a la relació de parella no oficial en la vellesa. En aquest moment s’incideix massa en l’aspecte més melodramàtic i romàntic de la relació, a la manera de Brokeback mountain, per entendre’ns, fins a caure en el ridícul, per culpa del maquillatge recarregat que els transforma involuntàriament en pures màscares, ninots animats amb sopars en taules d’enamorats.Malgrat aquest matís, ens trobem davant d’una gran pel·lícula de Clint Eastwood que esdevé cronista extraoficial amb aquesta radiografia sobre les dinàmiques obscures del poder i de la política del seu propi país, un film que podria formar part d’un programa doble o complementari de l’anterior Banderas de nuestros padres. Pel que sembla no ha tingut gaire sort en les nominacions als Globus d’Or i tampoc en les dels Oscar, però la magistral interpretació de Leonardo DiCaprio en la pell de J. Edgar Hoover hauria de ser de premi.